Escola 2.0 i realitat

“El Programa Escola 2.0 és un projecte d'integració de les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació (TIC) en els centres educatius, que contempla l'ús personalitzat d'un ordinador portàtil per part de cada alumne o alumna. L'objectiu suposa posar en marxa les aules digitals del segle XXI, aules dotades d'infraestructura tecnològica i de connectivitat.”. Aquesta és la definició del projecte formulada per Antonio Pérez Sanz, Director de l’Institut de Tecnologies Educatives, ITE, del Ministerio de Educación.

La integració d'aquest projecte a Catalunya va ser eduCAT 1x1. La seva implantació inicial va ser una autèntica aventura

 que molts de nosaltres, educadors,  la vam viure com un tema polític ... arribats a aquest punt NO COMMENT!!!!.

Font de la imatge: arxiu propi

Però, parlem de l'objectiu final del projecte: la revolució digital a les aules.

Doncs bé, coincidint, amb l’opinió d’en Jordi Adell, aquesta autèntica revolució de cara a l’ensenyament passa pel plantejament per part dels docents de la qüestió següent:

“Com poden fer servir els nostres alumnes totes aquestes eines i potencialitats noves oferides per les noves tecnologies per a poder aprendre?”

La resposta és senzilla però molt complicada en el plantejament, tant intitucional com real.

M’explico: la resposta passa per plantejar-nos, tots els sectors educatius (docent, pares, alumnes, institucions educatives), que aquestes noves tecnologies no es poden fer servir per a perpetuar la nostra manera d’ensenyar i el model pel qual nosaltres pensem que els nostres alumnes aprenen.

 Així doncs, aquest canvi és una autèntica revolució, ja que hem de reconvertir les nostres pràctiques d’ensenyament-aprenentatge cap a models que s’adaptin a les noves maneres d’aprendre dels nostres alumnes. Abans els nostres alumnes cercaven la informació en fonts analògiques: llibres (si un altre company havia agafat el llibre abans que nosaltres, ens havíem d’esperar a que el tornés ..), articles de revistes, professor presencial, … ara aprenen cercant la informació al núvol digital, consulten les opinions de la resta amb els fòrums, xarxes socials, poden accedir a professors virtuals, …en definitiva ha canviat el model cap a una cultura del coneixement participatiu.

I ara una altra pregunta

“Com encaixem nosaltres, el docents, autèntics immigrants digitals, en tot aquest procés?”

Doncs, la resposta ara sí que és realment complicada ja que, en molts casos, haurem de “desaprendre” (quin pal que acabo de donar al diccionari ???) moltes dinàmiques que estan institucionalitzades en la vida escolar. Per no parlar de com s’incardinaran en aquest procés les multinacionals editorials, de venda de llibres, de venda de música, els gran negocis de premsa, etc.

Però, encara no he donat resposta a la pregunta anterior. Com? Doncs, com sempre … posant les ganes que ens caracteritzen, sense les quals aquesta escola no funcionaria … millor no parlem dels pressupostos actuals, en educació, en els temps complicats que ens toca viure.

Tot i així, n’hi ha que pensem que ens ensortirem de tota aquesta revolució, tot i la mancança de pressupostos i mitjans. A l’escola pública sempre ho hem fet, NO?.